Deixo anar les cortines
i s'estripa la llum de casa,
s'estripa,
la llum del meu cos.

I tot són aigüamolls
que afloren els llocs
que no has trepitjat,
els racons
que no has besat.

I el record es dilata,
les paraules es contreuen.


I esperar...
Confiar,
amb els canells oberts.

Encara sento que em respires.