Te vestí de azul,
del azul con el que
el viento pinta el cielo.
Fue tanto el azul
que borró las verjas
pendidas del miedo
y hasta el marrón de los ojos,
las uñas retorcidas
y el cuello roído.
Así fue,
todo se llenó de nubes de algodón
y de una vez,
se cubrió el horizonte.

Dos canals em travessen
de costat a costat
sense boia
ni turbina
que trobi topall,
els ulls
coberts d'escates
erigeix la cuirassada
que em fa tortuga de mar.

Sento els pensaments oberts
en una ferida que no té crostes
que és ben tova
on el món hi suca els dits
i el sol les eixuga
en curioses formes de sal.

Sincoparem les mirades una vegada més
cremant-nos les retines
l’un a l’altre de tant de mirar-nos als ulls
sota el sol
del mes de juliol.