Sento la força del temps
madura sobre les branques dels dies.
Tal vegada, s’endurà les cadires
i els mobles, però també
els coixins motllats al teu cos.

Desapareixeran els rastres,
romandrà el pòsit de les pedres,
el rovell àcid sobre la pell,
i la molsa de les parets.

Ens arrabassarà
els paisatges etiquetats
amb els seus sons i olors.
Seran substituïts
a poc a poc
amb la reposició
deformada per la calor
de l’incendi
que ens haurà fos.

Desgrano en mots
i es fissuren entre les mans,
cauen engrunes al terra
que m’omplen els peus
descalços.

Ara que sento el juny
per dins
omplint-me el ventre
recordo quan
tot eren ossos
i els omòplats
se’m claven al llit.

Aquesta nit
tota penjada de cordills
oculta rostres
darrere el palmell de les mans
de la lluna.

Avui l'òliba
s'ha begut la llum del sol
l'he vista
al camí
just al nus, desfent cruïlles,
dibuixada en un pou blanc
sobre la nit.

Un futur incert III

Descanso els peus sobre el niu
i la meva pell
és un brot de formigues
que fan camins
plens de cruïlles.

Nous murs
envolten de nou el teu cos
has acabat les forces
i els crits
s'enquisten al coll
en mil crisàlides.

Romanen les restes
del teu naufragi.


I llavors l'aire i el cel
i el vent
i l'aigua
i respirar

blanc
i més blanc

I un tren que fuig
i no mirar enrere,

espantar ocells rapinyaires
que volen en cercles
i olorar cabells nets
i tornar a començar.

I la noche despierta los ruidos
que no son ruidos
que están vivos
y permanecen en silencio
aguardando a quien los pueda ver.

Y tu y yo
escharemos entonces
de nuevo
lo que hablamos
los dos a solas
ante las paredes y los muebles.

Con los ojos y los puños cerrados
el día que nos digimos
adiós.

Deixo anar les cortines
i s'estripa la llum de casa,
s'estripa,
la llum del meu cos.

I tot són aigüamolls
que afloren els llocs
que no has trepitjat,
els racons
que no has besat.

I el record es dilata,
les paraules es contreuen.


I esperar...
Confiar,
amb els canells oberts.

Encara sento que em respires.

Y esperar que el tiempo se cuele
entre mis venas
que suene el timbre melódico
de la noche
entre la siesta de los desiertos.

Curvar el tiempo
y escurrirlo en el vientre
de las ballenas,
llenarlo de peces
ladear los velos
y suplicar a la lluvia
que llueva
de nuevo
para no olvidar
el vapor humedo
que emana de tu cuerpo
entero
cerca
salpicado
entre mis dedos.

Vull tornar a escoltar
el so del buit
de la teva pluja
sobre el meu cel
i enterrar
els udols
dels gossos
en les nits
sense lluna plena.



Crèdits d'imatge

Penses amb felpes sobre les paraules
tantes vegades
que poleixes els cantons
els punts de les is, les comes
i, fins i tot, l'adéu.

I què passa
si tallo el cordill
que em permet arribar
on ets tu?

Qui sap?

Potser,
com els dies de vent,
trobaré un forat
enmig de la roba estesa,
sense recordar ben bé
la peça que no hi és.

Davant:
El nen escombraries
llença un paper per la finestra.

Darrere:
a algú se li aferra al peu.

Sota la sabata:
També escriu poesia.

Dos coletas altas
como ideas de cartón
le sueltan el flequillo
a la niña de algodón.

amaga
precs
als ulls
com dos
pous d'aigua

Necessito desterrar
els precs que neixen
de les regions llunyanes
del meu cos,
tancar el llibre de conjurs,
fer-me un núvol de sucre
sota les teves mànigues,
escoltar el grinyol de les costelles
amb el frec del vent
i sentir-me alada
com les fulles de tardor.