Veus com els meus filferros
també es caragolen?

Perquè m'entesto
en fer surar les pedres?

Ressegueix les línies,
doblega els cantons
de les ones
que dibuixa l'aigua
en sostenir
el pes de la gota finida
al pit.

Escapça el moment,
sents com els extrems
també es toquen?

És negre nit
i les panxes inflamades
de les lluernes
titil·len sobre la falda de la lluna.

Un incendi ha calat foc
a la vora del meu vestit.

Llumins a les mans
i al cor la brasa.

Qui ho hauria dit
que un dia les trobaria a faltar.

Són les formigues
les que m'hi han fet pensar.

Les ales,
on són les meves ales?

Ara,
després de tant temps,
qui sap si tornaran a ser?

No em queda més que sargir
allò que tantes vegades
he tallat.

Entre tintes

degollo les paraules,

potser la pluja,

la pluja eixuta que hem augurat

tornarà a omplir les basses

i hi naixeran noves libèl·lules.

Els dilluns no em puc despertar
sense un bon glop de poesia:

Brolla el silenci efervescent
per alletar l'horitzó
i el cel es cala
de desigs.

Llaura les hores que no neixen:
no vull pensar-te més.

M'omplo de diumenges
nous i nets
i la bassa d'aigua tèbia s'escampa:
cobreix els bancs,
el meu cor arrugat
i els pensaments inflamats.

Els diumenges se'n van a dormir tard.

Si em mires als ulls
sentiré que em destil·lo.

La veu

La sento
i s'encén
com una flama inofensiva
dins la gola
que la nit
perfora.

Ressona
entre els somnis
i cobreix el silenci
fins a travessar-me
els ulls.

He vist
la veu,

l'he vist
creuar
els somnis.

Em recolzo sobre les busques del rellotge
i m'hi adormo.

Serà que no veié el voral,
o tal vegada,
com un suïcida,
s'hi abalançà premeditadament.

En qualsevol cas,
sentí els espirals onejants
que el seu cor féu
en el camí de descens
sobre els graons de l'escala.

Entre les paraules,
sota la cortina d'aigua,
naixeran nous rierols
que tu i jo
veurem créixer.

I encara aferrada a la corda
sento el moviment inexistent del trapezi.

Parla'm a cau d'orella,
escriu-me versos
al palmell de la mà,
dibuixa'm sobre els estels
quan tot sigui negre i fosc.

Encara quan les formigues
desfacin el camí
de tornada a casa.

Clava'm un somriure al cor
que tinc ganes de menjar
grapats de papallones.

Mastego
els grumolls que la ciutat
nia sobre l'asfalt.

Indigesta,
desbrosso les paraules
que m'embassen el coll
i el nas em regalima.

Sota el cel alliberat de núvols,
també hi plou.

Sobre la pluja eixuta

Sobre el reflex
invertit dels tolls
neda una ciutat
nova i neta,
on els vidres trencats
de la pluja perpètua
en desfà els vorals.

I quan estigui xopa de poesia,
espremeré la seva substància
sobre els sorolls de la la ciutat.

Manual d'usuari/ usuària:

Em capbusso i
emmudeixen els capdells
que duc enganxats als cabells.

Sóc el reflex petri
que apareix a les portes.

Sense alè,
aletejo tota.

Amb l'equilibri just
que et permet l'àpex de les ungles,
percebo la pell de l'erisó.

I navego pels efluvis
que em duen
al cementiri de les paraules
que no he escrit.

Algú diria que tens pensaments tornassolats.

Invocació al sol (en castellà)

Vacía tu lamento
con un atardecer rosado,
invoca el aguacero
de los ríos y el mar,
canturrea a los árboles

y confía:

mañana,

por fin, el sol saldrá.

La música escombrarà la pluja

I el poema llibre
es la meva pell
que respira asmàtica
si no sagna,
com un turment.

Tiges d'aigua neixen del cel.

Imperame en un suspiro,

lámeme los párpados

con un amanecer radiante,

lejos del olvido.