I perquè serà que els meus ulls declinen

cada dia en un angle tan diferent?

Com el vent que oneja els arbres,

aquesta nova perspectiva diària
sotmet el meu ànim al seu caprici.

Perquè serà que avui veig que tot és possible?

I llavors,

just quan més ho necessito,

apareixes.

i sé que hi ets,

encara que no sigui capaç de veure't amb els ulls de carn,

et sento aletejar ben a prop meu

i fas el miracle quotidià

que et permet tornar a desaparèixer.

Càlides onades
m'inunden:

l'estómac,

el pit,
 
el coll.

Onada sóc jo.

I continua la desaparició injustificada de paisatges
quan ja formen part de mi.
Com si em posesin a prova.

Tornar a casa

Tornar a casa
sense claus
i trucar a la porta
vol dir:
tornar a casa,
quan ets fora
i ja saps que mai més hi tornaràs.

I no és que no ho vulguis,
és que sents
com la closca t'abandona
i no saps que dir
però saps sentir
en veu pròpia
els crits
que et menen
cap a un altre camí.

Per sempre,
sense aquella closca,
lluny de casa.

I s'omple la ciutat d'escletxes,
s'aturen els rellotges,
s'estremeixen els sorolls.

Sembraré poemes
a les obertures de formigó,
molinets de vent
a les portes aterrides,
cants d'oreneta
a tots els balcons.

Nous veïns

Ja és negre nit,
mentre m'arrauleixo
en el tou del nòrdic,
observo els dibuixos
sobre les parets i les portes.


M'agraden els decorats efímers
que els llums i les ombres
formen a casa.

Sento el cruixir d'unes passes
sobre el silenci de la nit.

Tinc nous veïns.

Segueixo parlant en veu alta
amb l'esperança
que les meves paraules
ressonin en les cabitats buides
de les meves orelles
i aconsegueixi així, escoltar-me.

Algú diria que el veí del tercer segona
esmicola un cartró de porexpan.

Darrere les cortines

Em pregunto quantes formes recolliré
sobre un cos que giravolta en ell mateix.
Quantes preguntes em faré
sense trobar-ne una resposta.
En quin moment decidiré deturar
el moviment de la nòria que em mareja
i em torna a la teranyina
que teixeixo a diari.

Quan em quedo en blanc

Les imatges prenen forma

davant meu.

Es transformen en

lleugers papers

tacats de tinta

quan...

el vent se les enduu.

Les empeny lluny de mi,

les escampa per terra

i les arrossega, mentre jo,

corro i corro

darrer d'elles.

Una manera més de dir

I és entre els braços amics
quan t'inflames com una cuca de llum
lluminosa i tremolant.

Entre cobrellits es dorm bé
i et despertes millor...

En un somnriure immens
que t'enlluerna
i et desitja:

Un feliç aniversari!!!

Els sons de l'aigua

Avui els cotxes
tornen a fer-se camí
trencant l'aigua
com si fossin fulles de tardor.