El ferment

Quan la llengua se't fa un cabdell
les paraules giren cua i salten sobre l'estómac.
Així és com es desperta
la creixent necessitat d'obrir la crosta
i trencar el tel impenetrable.

I a més que ho vulguis
la ment es fon en un niu de remolins
de vent incertament cobert de pols
que t'omple de ferides els ulls
plens d'imatges líquides
que no fan més que remoure's pel ventre
com en una indigestió infinita.

I de nou, la sensació d'estar ple a vessar
a punt d'esclatar, sense poder-ho fer.

Qui sap, si quan estàs de cara a la paret,
de llengua girada,
amb els dits en blanc,
si en els moments de silenci
treballes en el ferment del que serà.

3 comentaris:

  1. Hola Ema!

    Quin escrit tan bonic, i a la vegada tan fosc i visceral!

    La veritat és que jo he sentit dir moltes vegades que les coses necessiten el seu temps, el seu procés, i que tot el que podem desitjar és deixar-nos anar...Bé, potser és veritat, potser és el millor que podem fer...però mentrestant, toca patir-ho, no?

    Per cert, que bé que t'hagis espolsat la mandra! ;-)

    Una abraçada des de Badalona!

    ResponElimina
  2. hi ema, thank you for your comment! it's much appreciated =) have a wonderful sunday!
    t,

    ResponElimina
  3. Gràcies David!

    La veritat és que no el mar no té mai el mateix aspecte. Unes vegades t'acull en un anar i venir com si t'hagués de bressolar i d'altres et foragita contra les roques. Aquest és el mar que tinc a dins, i sovint costa fer-hi el pas a mida.

    Gràcies pels teus comentaris!

    ResponElimina